Un petit-gran dubte que fa un temps que se'm
planteja...
La sensació de formar part d’un sistema
general que ens arrossega a treballar (entès com a “guanyar” diners) sense
plantejar-nos racionalitzar el moment i el conjunt de realitats que la formen,
donen com a resultat una societat, una tipus de ciutat i un territori difús,
dispers, fragmentat que desestructura (malgrat
els grans sistemes estructurals entre elles les extenses vies de comunicació)
la vida del dia a dia de les persones i el seu futur, plantejat avui com
quelcom econòmic (menjar?), portant-nos a ser esclaus de nosaltres mateixos
constantment, avui i demà, sense acabar d’entendre res de tot plegat però
intentant sobreviure cada dia.
L’abstracció de les realitats que ens
conformen comporta ser peons d’uns grans organismes als que desconeixem per
complet, sense capacitat d’anticipació als futurs problemes. Avui és la crisi
(entès com a econòmica, tot hi que també de valors, d’unió, de col·lectiu) i
demà que serà? Potser la imatge (física i social, tant important per tothom), o
la privacitat personal, o l’entorn (entès com quelcom que ens dóna qualitat de
vida).
Descobrir que fa 100 anys hi havia gent que
descrivia, “gairebé” a la perfecció part del moment actual, sembla
inversemblant. El problema és saber si hem perdut aquesta capacitat de
racionalització i anticipació, i d’altres aprofitaran aquesta ignorància per
fer-se el seu lloc en un futur no massa llunyà.
Deixar espai per la reflexió personal és
necessari. Tocar de peus a terra també. No sé si fem cap de les dues coses. La
velocitat actual ens fa lents, hem de trobar una drecera o córrer com el llamp.
Només espero que no ens cansem.
