dimarts, 6 de març del 2012

La velocitat actual ens fa lents.

Un petit-gran dubte que fa un temps que se'm planteja...

La sensació de formar part d’un sistema general que ens arrossega a treballar (entès com a “guanyar” diners) sense plantejar-nos racionalitzar el moment i el conjunt de realitats que la formen, donen com a resultat una societat, una tipus de ciutat i un territori difús, dispers, fragmentat que desestructura (malgrat els grans sistemes estructurals entre elles les extenses vies de comunicació) la vida del dia a dia de les persones i el seu futur, plantejat avui com quelcom econòmic (menjar?), portant-nos a ser esclaus de nosaltres mateixos constantment, avui i demà, sense acabar d’entendre res de tot plegat però intentant sobreviure cada dia. 

L’abstracció de les realitats que ens conformen comporta ser peons d’uns grans organismes als que desconeixem per complet, sense capacitat d’anticipació als futurs problemes. Avui és la crisi (entès com a econòmica, tot hi que també de valors, d’unió, de col·lectiu) i demà que serà? Potser la imatge (física i social, tant important per tothom), o la privacitat personal, o l’entorn (entès com quelcom que ens dóna qualitat de vida). 

Descobrir que fa 100 anys hi havia gent que descrivia, “gairebé” a la perfecció part del moment actual, sembla inversemblant. El problema és saber si hem perdut aquesta capacitat de racionalització i anticipació, i d’altres aprofitaran aquesta ignorància per fer-se el seu lloc en un futur no massa llunyà. 

Deixar espai per la reflexió personal és necessari. Tocar de peus a terra també. No sé si fem cap de les dues coses. La velocitat actual ens fa lents, hem de trobar una drecera o córrer com el llamp. Només espero que no ens cansem.

dimarts, 31 de gener del 2012

EL BARRI GÒTIC A “el Periódico de Cataluña” per Jordi Peñarroja

Després d'una sèrie de comentaris en una conversa, he decidit buscar una sèrie d'articles que no havia llegit sobre el Barri Gòtic de Barcelona. Aquí us deixo una entrada del blog del senyor Jordi Peñarroja (http://jordipllibres.wordpress.com/tag/gotic/) crec que és interessant.

"Per indicació d’uns amics he llegit una sèrie d’articles apareguts a “el Periódico de Cataluña” sobre l’anomenat “Barri gòtic” de Barcelona i que, sobretot, m’han informat sobre els autors d’aquests articles publicats a les darreries d’octubre d’enguany i sobre el seu diari, que des de fa una anys es publica també en català, una estratègia que li ha copiat un altre diari tradicionalment publicat en castellà, “La Vanguardia”.

Sobre la premsa i els periodistes s’han dit moltes coses. Unes són certes, altres són mites.

Un dels problemes és el tema de la llibertat de premsa, un mite adorable però difícil de exercir en el dia a dia. Perquè, fins quan legalment no existeix censura, les empreses periodístiques tenen propietaris. També tenen anunciants. I també hi ha paper subvencionat o llicència per emetre en una determinada freqüència d’ona. I en definitiva, ens trobem sempre amb allò de: qui paga, mana. Vull dir amb això que els mitjans d’informació, amb major o menor llibertat, tenen una línia, sustenten unes opinions i, en definitiva, han de servir uns interessos. I a més tenen o adopten un “llibre d’estil”. Els periodistes estan en clar desavantatge pel que fa a la llibertat.

Per altra banda hi ha una vella definició, cent per cent xarona, segons la qual “un periodista és un especialista en qüestions generals”. Un personatge encarnant aquesta definició és retratat humorísticament per Karel Čapek en un dels seus Contes d’una butxaca. I és que l’exercici de la professió obliga sovint el periodista a tocar temes que superen dels límits del que és exigible a una persona culta però no especialista en aquella matèria. Per això, i al marge de l’existència dels mitjans especialitzats, no és debades que els mitjans d’informació general optin per tenir especialistes en una sèrie de temes.

Però pel que fa als temes culturals (arts, arqueologia, història, literatura, espectacle) no sol haver-hi tanta exigència com per a economia o política.

Considerant la sèrie d’articles sobre l’anomenat “barri gòtic” de Barcelona publicats al diari “el Periódico de Cataluña” cal dir que són molt lliures. Vull dir amb això que els seus autors diuen el que els rota, sembla. És clar que els titulars tenen una redacció molt sensacionalista, per cridar l’atenció, dins de l’estil que fa tants anys que es practica al “grupo Z”, al qual pertany aquest diari. El contingut, és però discutible en més d’un aspecte, des de la llibertat del lector.

Però els articles en qüestió són molt periodístics, sí. Vull dir que ho són com acostumen a ser-ho les publicacions amb la marca Z, que no té res a veure amb el personatge de “el Zorro”.

Tot va començar al Jardí del Paradís. Adam i Eva van tastar la primera poma i apa, premi! A córrer món, xiquets. Està per escriure la crònica postmoderna i digital de tot el que ha passat al món des de llavors fins que el docte arquitecte catalanet Lluís Domènech i Montaner es va treure de la màniga una finestra coronella i la va plantar a la façana de la casa número 10 del carrer del Paradís, cosa que hom pot considerar-se un atreviment i fins una mixtificació de la realitat. Però no un anacronisme, sinó una restitució a l’estil original de l’edifici perquè el balcó que hi havia anteriorment era una obertura molt posterior a la construcció d’aquesta edificació gòtica. Potser cal recordar que els balcons són una invenció dels arquitectes del segle XVII.
Edifici del carrer Paradís nº 10 de Barcelona, el 2006, amb la finestra coronella decidida per Domènech i Montaner en el lloc del balcó que probablement ampliava un finestral gòtic anterior. (Foto: Jordi Peñarroja)


Personalment, els edificis que mostren, en la barreja d’estils dels elements que els composen, l’evidència del pas dels segles no em fan basarda, ans al contrari. Però entenc el frenesí purista d’aquells arquitectes formats en la Renaixença, hereva en molts aspectes del Romanticisme.

És curiós altrament que aquests dos periodistes de “el Periódico de Cataluña”, que han llegit unes quantes coses per  documentar-se, es fixin en el pont neogòtic “20 Century” del carrer del Bisbe i s’oblidin del pont gòtic autèntic que manà enderrocar el benemèrit Felipe V. Aquest pont desaparegut el manà construir el rei Martí, que es guanyà el renom de l’Humà no per ser bona persona (l’ofici de rei és cosa que marca) sinó per ser un home culte immers en els corrents de l’Humanisme. Bé, doncs el pont en qüestió reposava sobre un arc que es llançava sobre el carrer dels Comtes i arrencava del Palau Reial Major per lliurar-se a la Catedral, aprofitant el buit d’un gran finestral romànic (procedent de la segona catedral de Barcelona). Aquest finestral existeix encara i al seu dessota encara s’aprecia, a la paret de la seu, la ferida que recorda el lliurament del pont gòtic del rei Martí.
El mur de la catedral de Barcelona mostra el record del lliurament del pont gòtic del rei Martí. (Foto: Jordi Peñarroja)

Que la pelleringa de pedra neogòtica que cobreix la façana de la Catedral de la Santa Creu hagi necessitat més restauració i consolidació que la porta de Sant Iu, per on comença la construcció d’aquesta catedral el 1298, deu ser perquè les mirades del turistes cansen la pedra. Hi ha molts més turistes que miren i fotografien la façana de la catedral que no pas embadalits davant la porta de Sant Iu i la torre de les hores. Per altra banda la desaparició de l’escala que hi havia a la plaça de Sant Iu ha eliminat un pegat bastit per la Santa Inquisición, a qui el sòmines de Felip I va cedir part del Palau Reial Major. No em negareu que el rei nostre senyor Felip I era un sòmines comparat amb son pare, l’emperador Carles, perquè anar a estiuejar a El Escorial és una ximpleria quan podia anar, com son pare i son besavi Ferran el Catòlic, a Sant Jeroni de la Murtra, on podia menjar ostres fresques de Badalona, humitejades amb suc de flairoses llimones del Maresme i acompanyades per un blanc fred d’Alella.

Un altra cosa que obliden els esforçats periodistes de les series “La ciutat reinventada”, “La ciutat redibuixada” i “La reconstrucció de l’urbs” és que la classicista porta divuitesca que serveix d’entrada al Museu Marés no existiria sense la col•laboració, altra vegada, del senyor Felipe V. Sense els combats de Santa Clara a l’agost de 1714 i el mateix Onze de Setembre, les clarisses no haurien acabat instal•lades al saló del Tinell… Però sembla que aquestes històries borbòniques no els interessen.
Xilografia satírica representant el rei Felipe V de Borbón apareguda clandestinament l’any 1746, celebrant la seva mort.


Que el “Barri gòtic” és una denominació turística creada als anys 20 del segle XX i que ha tingut èxit no és cap secret, és un fet repetidament proclamat. Que ho descobreixin ara és una descoberta equivalent a trobar “la recepta original de la sopa d’all”. Evidentment, els límits d’aques “barri” inventat són inconcrets, com correspòn a una parida d’aquest calibre. El “Gòtic” és lluny de ser un barri, és només un eslogan, com ho són “la ciutat llum” aplicat a París i “el país de la Llibertat” pel que fa als USA. Tampoc és veritat que la Gran Muralla de la Xina es vegi des de l’espai i es segueix dient (però qui coi se’n va a la Lluna per mirar la Gran Muralla?). Els tòpics tenen aixó: són clixés simplificadors que han fet fortuna i que sovint són inexactes i exageracions. O sigui, veritats a mitges. O mitges mentides.

A mi m’agradaria que algun d’aquests saberuts que hi ha pel món estudiés l’arquitectura catalana qualificada com a gòtica dels segles XV, XVI i XVII (sí, n’hi ha del XVII!) i posés de manifest que no és gòtic sinó una de les maneres catalanes de fer Renaixement, per evolució de les formes pròpies. També hi ha mostres de Renaixement  reprenent formes de l’arquitectura imperial romana, que és el que fan Roma i Florència, per exemple, i que en podríem dir Renaixement a la italiana. I no oblidem que l’arquitectura medieval italiana es caracteritza per l’absència de gòtic , limitant-se a seguir els models heretats de l’imperi (les excepcions són la Llombardia, el Milanesat i la Sereníssima República de Venezia, al nord, i després Sardenya, Nàpols i Sicília per obra i gràcia dels catalans). Les catedrals dites romàniques de Pisa i altres són en realitat basíliques que són epígons de l’arquitectura tardoimperial. Aquesta arquitectura, quan evoluciona a Florència i Roma és la que porta l’etiqueta de “Renaixement” als manuals. Però no és tot el Renaixement.

Tornant a Barcelona i el seu “barri gòtic” he de dir que fa anys que un amic meu, de l’empresa turística Itinera, fa un ruta cultural amb  el nom de “Barcelona mentidera”. És un tour divertit sobre la collonada del “pont gòtic” del carrer del Bisbe i altres anècdotes curioses. I és que això del “Barri gòtic”, per començar, té un fotiment de metres de muralla romana i, posiblement, la casa d’habitatges més antiga de Barcelona, que és de 5 o 6 pisos i que, tot mostrant moltes intervencions posteriors, resulta que no és gòtica sinó romànica!

Estic d’acord amb els periodistes que signen aquests articles en què això del “Barri gòtic” s’assembla perillosament, cada vegada més, a un parc temàtic. Ara, això no és pels seus edificis i per les intervencions que s’hi han fet. Tinguem present que les ciutats que podem veure monumentalment preservades amb puresa integral són ciutats mortes, i Pompeia n’és l’exemple paradigmàtic. El drama del “Barri gòtic” no és aquesta o aquelles restauracions o intervencions arquitectòniques més o menys afortunades, sinó la pressió del negoci turístic sobre la gent del barri i la desaparició del comerç i obradors tradicionals: la fleca (més de pa que de pastes), el cafè, la cansaladeria, el petit “super”, la peixateria… Com és que no en parlen d’aixó? Perquè al “Barri gòtic hi viu gent que veu com la invasió turística adultera el seu barri i els dificulta la vida quotidiana.

“La ciutat del Born” mostra com era un barri a principis del segle XVIII. Amb tots els edificis arranats per ordre de Felipe V ha arribat a nosaltres sense alteracions: és una ciutat morta. (Foto: Jordi Peñarroja)

Ai, ai, ai, aquests xicots de “el Periódico”, què periodistes que són! Ostres, ho són per l’ofici i per l’empresa!

És clar que no són els únics periodistes que hi ha a “el Periódico”, ni a Catalunya ni al món. Sort! "



dimarts, 24 de gener del 2012

La35, lluminària de penja-robes



Aquest és l’últim projecte-disseny amb el que he estat treballant, la “La35”. Aquesta lluminària ha estat pensada i realitzada per un lloc concret, el menjador de casa els meus pares. Feia molt temps que rumiava com dissenyar una làmpada amb suficient personalitat per condicionar un espai clàssic, però que a la vegada que tingués una línia suficientment moderna. Aquest va ser el repte que em va motivar a començar a treballar amb materials reutilitzats, i buscar un resultat innovador, original i únic.

Aquesta làmpada forma part d’una tipologia de lluminàries ja estudiada per dissenyadors com Alex Witko i Courtney Hunt (http://www.organelledesign.com/), Project 101... però en aquest cas les necessitats de l’emplaçament han conduit el disseny cap a una extrema lleugeresa, i molta potencia formal. El material escollit ha sigut un penja-robes de fusta (en aquest prototip s’ha utilitzat el model Bumerang de ikea), les seves grans dimensions així com el seu pes contrasta amb la seva flotabilitat i lleugeresa en l’espai. 



La senzillesa formal que resulta, s’intenta transmetre amb el seu nom, La35, que lluny d’una gran originalitat fa referència a la seva composició, 35 penja-robes i per tant la descriu perfectament. 







 


Per concloure comentar que aquests tipus de lluminàries realitzades amb un material reciclat com el penja-robes, caracteritzen l’espai des d’un punt de vista lumínic, però sempre amb una gran dosis d’originalitat. 

dissabte, 14 de gener del 2012

Un molí fariner flotant a Rasquera-Miravet, Ginestar (s.XII ,Batllia de Miravet)

NOTA_Aquest és un article que he escrit per una revista local. Com diria un bon amic "Conèixer és estimar". Així que us adjunto el text, que és si més no curiós.

Després de la conquesta de Miravet (Murabit, 1153) es dominaren tots els seus territoris, així com els pobles i els seus habitants, però a més a més també s’heretà la seva cultura. Moltes tècniques agrícoles, noms propis i paraules que s’han utilitzat, o s’utilitzen, en aquesta zona provenen d’aquells avantpassats àrabs, que van poblar tot el sud de Catalunya durant 5 segles.
Molta part d’aquesta herència s’ha anat perdent, i oblidant, durant els diversos canvis que s’han dut a terme els últims segles. El molí flotant és un d’ells, tot hi que no tenim constància de la seva existència en aquesta zona abans de l’arribada dels cristians, és conegut el gran domini de les tècniques hidràuliques per part dels àrabs (ex. les sènies), així com l’existència, contemporàniament, de molins flotants en altres zones de control sarraí.

“De Architectura Libro X “, Vitruvi.
Origen, una mica d’història.
Les rodes d’aigua ja són presents a l’antiga Grècia, i Àsia Menor, en el treball de Apollonius de Perga, (240 a.C). Tot hi que el primer que fa referència a un molí flotant és Antipater de Thessalonica (1 segle a.C). Els romans són els primers que el descriuen de mà de Vitruvi, al tractat “De Architectura Libro X” (vers 20 a.C), on parlen d’un molí flotant d’eix horitzontal. Posteriorment hi ha constància de la utilització d’aquesta tècnica per part dels àrabs (537d.C).
Llavors, és fàcil d’entendre que fos una tècnica molt utilitzada en diversos rius de tota Europa durant l’Edat Mitjana. L’Ebre no en fou una excepció.








Els molins flotants de l’actual Ribera d‘Ebre
Molí flotant a Flix i Ascó, finals s.XIX
A l’actual Ribera d’Ebre hi ha constància de tres molins flotants, que van funcionar fins a finals del s.XIX. Un a Ascó-Vinebre-Torre de l’Espanyol, un a Flix-La Palma, i l’altre a Miravet-Rasquera-Ginestar-Benissanet(?).

Els molins de farina estaven instal·lats sobre dos llaüts de diferent grandària dins al riu (sistema molt semblant al de les barques de pas), eren de titularitat senyorial, i es reservaven els drets senyorials dominicals. Els vassalls estaven obligats a anar-hi a moldre, i a fer-hi les obres i els treballs necessaris per al seu funcionament. En tot cas el senyor els havia de tenir "a ses costes y despeses, u tenir-lo a compte que puguen moldre, e donar moliner per a moldre". Els molins, així com els forns, les ferreries i "que ius nostrum pertinent", eren elements de poder i control sobre la població. El monopoli, la recaptació d’impostos directes, i les normes d’utilització eren part del seu poder. Per exemple, a finals del s.XIV un dels costums a la comanda d’Ascó diu: Tots devien tenir cura del molí fariner senyorial, instal·lat sobre el riu, pujar-lo i baixar-lo, segons els corrents de l'aigua, o treure'l, si convé; i sempre gratuïtament”. Aquesta dura feina, en molts casos, s’encomanava als sarraïns.
Generalment al voltant del s.XVI les propietats dels molins es transfereixen a les Universitats (comunitats o pobles), o bé es redueixen substancialment els impostos, a més a més permeten la construcció d’altres molins, fet que dissolt el seu monopoli. Tot hi això a la batllia de Miravet, segons una concòrdia concertada el 3 de gener de 1525, es decideix “que si els veïns volen anar a moldre a aquell molí senyorial pagaran la vint-i-quatrena part d'allò que molguin”. Posteriorment, al Capbreu de 1606, és descriu “la llibertat dels vassalls d’anar a moldre al molí, tot hi que per aquesta llibertat hauran de pagar una faneca de gra,en mesura de Lleida, (27’958L. Aprox. 31 Kg.) el dia o festa de Mare de déu d’Agost, que cada Universitat podrà alliberar d’aquest impost una de cada deu cases, i que en tot cas hauran de pagar-ho tots aquells veïns que visquin al poble el dia de Sant Joan del més de juny”.  
Posteriorment, al llarg del s.XVIII i s.XIX, s’arrendaren o es cediren a particulars, fins que caigueren en desús a finals de segle, possiblement pel cost del seu manteniment, i l’evolució pròpia de l’època.

Molí flotant a Ascó, finals s.XIX

Els molins com a testimoni d’un passat
Actualment queden estructures semblants en peu, tot hi que cap en funcionament. 

Fotografia d’Eslovènia, Veržej, riu Mura.
Maqueta Molí flotant al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya ubicat a Terrassa


BIBLIOGRAFIA
“Senyoriu i municipi a la Catalunya nova: batllia de Miravet; comandes d'Horta, d'Ascó i de Vilalba; i baronies de Flix i d'Entença”  Josep Serrano daura, tesis doctoral UPF, 1996
“El molí fariner flotant de la comanda d'Ascó” M. Carme Pros i Jordà, Malpàs núm. 31, set.2001
“Identificación de algunos topónimos de la Diócesis de Tortosa” Dolors Bramon, 1997
Fotografies extretes d’internet d’autor desconegut.